Bloc de Ferran Escrivà

Hui he anat a l’Arxiu del Regne de València a vore per última vegada, jo no ho sabia abans, un manuscrit de polifonia sobre el qual hem treballat l’amic Josep Antoni Alberola i jo mateix i que ara en un parell de setmanes, presentarem una ponència al respecte.
Després d’estar intercanviant opinions i experiències amb Paco Villanueva, altre col·lega que treballa en temes musicològics en la València renaixentista, hem estat vegent les particularitats del manuscrit, les marques i evidències d`ús i algunes curiositats.
La meua sorpresa ha sigut quan he anat a demanar si podien fer-me unes fotos o còpies digitals per a la presentació de la ponència i l’auxiliar de sala m’ha dit que estava digitalitzat. Què rar! Si no hi ha pressupost per a res. L’alegria ha durat trenta segons. La digitalització era de l’antic microfilm, el qual digam no és el millor que he vist mai. De seguida ha vingut un bibliotecari o arxiver, algú que manava més i m’ha dit que si era per una publicació que demanara per escrit al director de l’arxiu. Li he dit que era per a un congrés i m’ha mirat amb cara d’intrús. Ja feia un any que no anava a l’Arxiu del Regne, però no entenc la cara d’aquest senyor. Al dir-li de que es tractava i explicar-li que si no era en color, els signes d’ús i marques en pàgines no es vorien bé, encara ha fet pitjor cara. I ja ha fet cara de no del tot, quan he recomanat que el manuscrit deuria digitalitzar-se en color per tal de no usar-lo i poder treballar sense problemes, ja que cada vegada que es consulta perd “notes”. M’ha mirat en cara de “tu qui ets per recomanar això”. De sobte se n’ha adonat que el manuscrit tenia un punt roig i m’ha dit que aquest llibre no me’l podien servir (jo l’he vist unes set o vuit vegades). L’home de seguida ha agafat la caixa que el contenia, el manuscrit i la cinta que el tanca i s’ho emportat i jo m’he quedat amb un pam de nas. L’auxiliar s’ha quedat mirant-me, com demanant-me disculpes, de l’actitud del seu superior. He demanat la còpia digital del microfilm (que tinc en paper) i m’he anat a casa, convençut que no vore més eixe manuscrit.

No conec a la gent que dirigeix l’arxiu, però siguen l’únic exemplar de música amb polifonia, farien bé de tindre-ho com un tresor i no com una cosa prohibida.