El vi no vol presses, la música tampoc [Setmana 2]

Aquesta setmana han sigut dos els vins que més m’han agradat i sobre els que he fet reflexió musical interior. Per una banda un monovarietal de Bobal de Manchuela. Un espectacular i sempre agradable La Casilla 2012. Aquest projecte de la família Ponce el vaig descobrir gràcies al nostre Club de Vins i recorde que va ser de les seleccions més recordades. Un vi amb molta fruita i un punt mineral. Un vi llarg i molt agradable de beure, a més d’un perfecte acompanyant de l’arròs amb fessols i naps que vam menjar. A la ment van vindre de seguida música rítmica… rock, i jo no sóc molt de rock!! Always de Bon Jovi… igual estava suggestionat per la blood de la cançó.

Ja a casa, pensant amb el vi i rebuscant a la meua discoteca mental em ve a la ment una versió en directe de Chuco Valdés potentíssima i plena de contrastos de Somewhere Over de Rainbow. Agafe els meus Denon i clic al play. La remembrança no anava mal encaminada, però tot just acaba em condueix al piano de José de Maria Vitier amb  Danza de Fin de Siglo. Amb el regust del vi…, és un vi molt llarg –com m’agraden aquests vins llargs i llargs– venen al cap més peces de la discoteca pianística personal. Morricone amb Love affair. Dolça i delicada… i encadenadament la meua ment suggereix buscar Ian Boostridge. Ep! que no és pianista… que és cantant… i quin cantant!  De l’album The English Songbook amb Julius Drake al piano trobe Silent Noon de Vaughan Williams i Now sleeps the crimson petal de Roger Quilter.

Crec que toca canviar que comença a ser un vetllada amb vi dolç en lloc del Bobal inicial i l’energia del hard-rock de Bon Jovi…ai…ai…

L’altre vi que m’ha soprés gratament aquesta setmana ha sigut el Finca Nueva Reserva 2007. És el primer vi que tastava d’aquest nou projecte de Miguel Ángel de Gregorio a la Rioja (que per cert, fa pocs mesos ha comprat les Bodegues Bretón). És una gama de vins diferenciada dels Allende però m’ha resultat molt franc i amable (després del temps pertinent de decantació). És un rioja ple de fruita, algun punt de records de la fusta fumada i molt molt llarg en boca. Recorde la sensanció “d’açò no he tastat mai però ho conec”. Somriure. El vi és directe i la música que suggereix així ho déu ser. Directe al gra… música barroca, estil directe, enèrgic. Handel sí! Alguna aria… necessite temps, és un dels meus compositors més escoltats. Prove amb Giulio Cesare in Egitto però com… massa “sentit”…Tire mà de les meues llistes de favorits: O come chiare e belle una cantata italiana que vaig descobrir no fa massa, en concret l’aria Astro Clemente amb la versió de Yetzabel Arias Fernández. També em ve al cap un experiment que vaig fer amb l’Alexander’s Feast  de Handel –contraposar la versió de Handel a la revisió que va fer Mozart–. El “chorus” The many Rend the Skies…Handel en estat pur. Tota aquesta energia ha de deixar pas, forçosament, a la calma… al postgust llarg i a l’olor que desprén la copa després d’haver-se esfumat el vi… per exemple el hiper conegut Ruhevoll – Poco Adagio de la 4a Simfonia de Mahler. Tot un clàssic i un cant a la calma, a la tranquilitat i una música amb majúscules… però per anar més amb el vi, menys “conservador” que altres riojans perquè no una versió amb l’arrangament de Erwin Stein. És d’una bellesa extrema i, si encara no vos ha captivat Mahler, doneu-li temps a aquesta peça, airegeu-la i gaudiu de la música d’un dels grans d’això que en diem MÚSICA, ni clàssica ni moderna, bona música.






 





Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: