Monastrell? Monastrell! [Setmana 3]

L’amic Salva va proposar per a la seua selecció de vins d’aquest mes de gener tres vins fantàstic. Un d’aquests ha sigut Ramblis Monastrell 2013 del celler Viñedos Culturales (Bernabé i Navarro). He tastat algun vi del celler i són molt interessants (bé, La Viña de Simón no el vaig entendre i no em va agradar, tal vegada estic poc iniciat en els vins naturals). Aquest vi sorprén a primeres. Tancat en nas, necessita temps, també en copa. El primer contacte amb la llengua és incòmode, molest, inclús desagradable. Picant, gasós, inesperat… com el començament del Quartet nº2  d’Alfred Schnittke… ni de lluny un dels meus compositors de capçalera però descobert quan en alguna assignatura de música contemporània en els anys de carrera. Després de més mitja torne al vi i …ai! ara sí, quin vi, quin vinàs. Molt complexe  en nas, balsàmics, terra,… mediterrani? la cavitat bucal es converteix en uns esponja, un vi molt potent, molt golós, massa… i molt i molt llarg. Un vi que t’enganxa i que em transporta mentalment a un altre lloc… curiosament, la potència bocal al meu cap musical busca pau i relaxació… com una necessitat d’antítesi… i sona Bach de la mà de Jordi Savall i Ton Koopman amb el famós Adagio  de la Sonata per a Viola de Gamba  en Sol menor. Alguna cosa més romàntica ve al cap després… més corda i més pau. L’Allegreto espressivo de la Sonata nº 3 en Do menor  per a Violí i Piano d’Edvard Grieg. Quin vinàs amb aquesta Monastrell tant mediterrània!

IMG_1925

Per sort, ara ho puc dir, no em vaig acabar el vi el mateix dia. En tastar-lo dos dies després la primera sensació en boca va ser similar… després, el vi continuava potent, un punt més àcid, de més nervi, però igual de potent. Al meu cap va venir l’Obertura de Candide de Leonard Bernstein… pur nervi i genialitat i després… eixa pau i tranquilitat que demana el vi… com si hagués estat feta la música per al vi i viceversa. Desafortunadament, el vi també s’acaba… com es pot vore a la foto, el “poso” que ha deixat és abundant. L’emoció deixa pas a la calma amb la música bellísima que va escriure Fernando Velázquez per a The Impossible.

 





Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: